Republicanisme de l'estat espanyol al XXI; a propòsit del President Azaña i la Torre Salvans (el Vallès)

Aquest article vol ser un Homenatge a la dignitat de la resistència republicana en la Guerra Civil d'Espanya, des de la singularitat d'un dels indrets més rellevants de la reraguarda, que fou la proximitat a Terrassa de la Presidència provisional de la República. En aquesta situació de provisionalitat, no pot passar per alt el que va comportar per a la República resistir; convèncer per resistir militarment, i resistir físicament i intel·lectualment. Es recull aquells moments històrics de la ciutat de Terrassa i la Vila de Matadepera, i es recupera el relat ara en ple debat electoral, quan farà 80 anys de l'aixecament franquista, en dates de juliol de 1936.

Es pregunta també, si algú a l'Estat Espanyol és capaç de fer un discurs republicà, d'allò que va significar els valors republicans de la Segona República, un relat sobre l'alliberament de la persona i  l'alliberament social i polític. Les dificultats i la marginalitat del discurs republicà a Espanya en els partits polítics de la Transició després del franquisme, ha fet que en l'actualitat, els paradigmes de ciutadania del republicanisme siguin totalment superflus i incapaços d'arribar a les noves generacions, als ciutadans i a les entitats socials i cíviques, però sobretot als responsables i dirigents polítics, conformant un dels majors oblits i enganys intel·lectuals de la Transició política espanyola de finals del segle XX.

La incompareixença política i cultural de l'Estat Espanyol en vers la memòria de la República, ha fet que no hi hagi polítiques culturals de republicanisme i de memòria històrica que posin en rellevància, no només els seus valors, sinó el paper institucional dels representants polítics en aquells moments de gran dificultat, és com si la mateixa transició i els seus representants, renunciant a aquests valors comuns en favor dels seus partidismes i ideologies, i fent una metàfora del sistema establert, que hagin tapat amb "sacs de calç viva" els valors i la dignitat comuna republicana, com acceptant ells mateixos l'associació d'idees de perdedors i republicanisme.

I així ens trobem amb la Torre Salvans, que l'any 1938 fou seu de l'exili de la Presidència de la República d'Espanya, i residència de Manuel Azaña, com l'exemple més paradigmàtic d'aquest "silenci de l'Estat i d'aquesta manca d'inversions públiques de negant la raó d'Estat" que suportem també al Vallès, a les contrades del Parc Natural de Sant Llorenç - Serra de l'Obac, a Catalunya. La Torre Salvans, un indret que hauria de ser un espai de visita pública obligada i de reflexió sobre el "republicanisme", i que mostra la irresponsabilitat, la renúncia i la manca d'una actitud republicana digne de l'Estat, i que mostra la mediocritat intel·lectual de l'Espanya del BOE. Aquesta actitud és prèvia per comprendre altres valors del republicanisme, com el de poder conviure amb respecte dins d'un concepte federalista a Espanya, i per tant demostra amb fets sencills i clars, que l'Estat ha anat deconstruït pas a pas l'oblit republicà, i que ha regat gota a gota i ha sembrat un cert menyspreu per valors comuns. Aquest fet concret, aquesta paradoxa de la Torre Salvans, ens mostra fins quin punt estem abocats a la major crisis institucional des de la formació de l'Estat i l'Espanya moderna. I en definitiva, estem davant la configuració de la gran separació mental, intel·lectual, cívica, política i institucional de la Catalunya actual amb l'Estat Espanyol, una Catalunya que tot el reiterat menyspreu històric centralista, abans havia intentat assumir i modernitzar aquesta "pell de brau ensimismada", primer via la industrialització anglosaxona i pseudo-protestant del Manchester català del segle XIX (La Ciutadella 1988), i després via (Montjuich 1929) el modernisme culturalitzant de Paris i de l'Europa Central de principis del XX, que es van materialitzar en dues exposicions universals.

El pitjor d'aquest oblit i menyspreu, és que potser ja no hi ha un fàcil remei ni possibilitat de mediació possible en aquest trencament mental, d'allò que era defensable per una federació dels pobles ibèrics lliures mitjançant el vot republicà, dels valors republicans i federals de gent com Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna Catalana o del literat gallec Ramon-Maria Valle-Inclan, del feminisme  lliure compartit de Concepción Arenal i Frederica Montseny, del treball lliure sense límits de Federico Garcia Lorca i la Margarita Xirgu, i d'altres artistes i intel·lectuals de pensament lliberal i llibertari, que varen pensar que era possible un altre model de convivència, tot i que es trobaven en moments molt més perturbadors i ideològics, molt més radicals que els actuals, i amb esperances molt majors en les utopies, en un període molt complex entre una curta primera República, a una alliberadora segona República, amb el mateix establiment d'aquesta maquinaria centralista del poder de l'Estat que tenim ara, en aquesta "transició inacabada" de finals del XX i de principis del XXI.

La manca del "reconeixement d'un perdó històric" reiterada pels partits de dretes i pel centralisme de Madrid i tota la magistratura i maquinaria de l'Estat conservador, que ha bloquejat la modernització de l'Estat, amb el vist i plau  d'intel·lectuals d'un socialisme espanyol cada cop més marginal intel·lectualment, segurament segrestat en termes econòmics per l'imperi hispanista (el Pais-Prisa-Santillana), ha acabat d'ensorrar per incompereixença qualsevol tipus de "pacte d'Estat del perdó per una veritable transició repúblicana" que superés una Constitució del 1978, fundada sobre el que ha estat els xantatges militaristes del 1976 i del 1981 a la Transició.

L'edifici de la Torre Salvans de Matadepera i Terrassa, desconegut i oblidat per tothom i per les institucions, on Manuel Azaña va viure, pensar, patir i redactar el seu famós discurs final de la república  “Paz, piedad, perdón" (*) és l'exemple més patètic del rèquiem i el plany que tenim els ciutadans per una memòria històrica desconeguda del republicanisme, d'un exili republicà que va començar al Vallès, descrit amb excel·lència per el poeta Pere Quart (Joan Oliver), i musicat com a cant de resistència en plena transició per Lluís Llach, i cantat com a plany i dol  per allò perdut, ja en ple segle XXI per Silvia Perez Cruz, en definitiva com una "oda clàssica al republicanisme que vàrem perdre", d'aquesta que en podríem dir l'estafa de la transició política construïda sobre la pèrdua de la Memòria Històrica.

Josepa Camps Venut, geògrafa

(*) “Paz, piedad, perdón.” 18 de julio de 1938. Último discurso de Manuel Azaña com president de la Segona República, a l'Ajuntament de Barcelona

I Terrassa fou capital de la República el 1938.

Quan va esclatar la Guerra Civil el 1936 el govern republicà, per motius estratègics es va traslladar a València  i finalment, a Barcelona, el 31 d’octubre de 1937. Va ser llavors que va elegir-se la finca de la Torre Salvans de la Barata (Matadepera), com a casa adient per servir de residència pel President de la República Manuel Azaña, mentre que el govern romandria a la mateixa Barcelona. Mesos abans s’havia rehabilitar amb algunes intervencions necessàries per la seguretat de la màxima autoritat de l’Estat.

Des d’octubre de 1937, el govern de la República estava instal·lat ja a Barcelona. A principis de l’any 1938 es traslladà el president, la seva família i membres del ministeri a la Torre Salvans. Després de prop d’un any del president a la casa, el 21 de gener de 1939 va ser l’últim dia d’Azaña a Matadepera, just 5 dies abans de què les tropes franquistes entressin a Terrassa. Ell i el seu govern marxarien cap a la Vajol a l’Alt Empordà, on estaria uns dies abans de creuar definitivament la línia fronterera amb França.

Quan el president es traslladà a la nova residència a principis de l’any 1938 en companyia de la seva dona i d’íntims col·laboradors. La seva estada a la Torre Salvans no va arribar a fer-se pública, ni cap diari terrassenc o barceloní en va fer menció, però a Terrassa la gent ho sabia, es va comunicar en un Ple Municipal, despres de dies de rumors, doncs es podia veure passar pels carrers de la ciutat el seu cotxe oficial quan anava a despatxar al Palau de Pedralbes de Barcelona. I també perquè bona part de la Guàrdia Presidencial es va instal·lar a les Escoles Pies a Terrassa, i aquesta brigada va participar en alguns actes públics de la ciutat.

Durant la seva estada el president Manuel Azaña va ignorar el fet que la casa havia estat pertinença de Francesc Salvans, que havia estat brutalment assassinat per revoltats o insurgents. Si més no, la totalitat dels seus acompanyants i els membres del servei van optar per no comentar-li coneixent l’enteresa i rectitud del polític que, segurament si s’hagués assabentat, hauria demanat de canviar de residència. La Torre Salvans responia perfectament a les possibles exigències de comoditat i confort necessàries per hostatjar el President de la República. Però aquest se sentia sol i abandonat políticament pels jerarques de Barcelona. En prou feines sabia la realitat dels esdeveniments. Treballava al seu despatx de la torre i solia sortir a caminar pels voltants. Un cop per setmana baixava al seu despatx del Palau de Pedralbes de Barcelona.

Durant l’any d’estada a la Casa Salvans va rebre a Juan Negrin, President del Govern, amb el qual no hi tenia gaire sintonia. Un altre dels visitants va ser Lluís Companys, President de la Generalitat. També el van visitari personatges com Angel Ossorio i Gallardo, Paco Garcia Lorca, Josep Tarradelles, Julián Besteiro, professor de lògica i diputat a Corts. Manuel Azaña al llarg de 1938 vivia a la Barata-Casa Salvans (Matadepera), i baixava a Barcelona a despatxar 3-4 dies per setmana, passant de forma alterna per Terrassa, o per Sabadell amb la seva Guardia presidencial, i aquí es sap que va preparar el darrer discurs de les tres PPPs a Barcelona. (Paz piedad i perdon 18.7.1938) . El 30 de setembre de 1938 es reuniren al Saló de la Caixa de Sabadell les Corts errants de la República en una sessió on s’aprovaren els pressupostos de l’Estat i una llei que expropià als tenedors d’accions del  Banc Exterior d’Espanya on l’Estat esdevenia accionista únic.

L’últim dia que Manuel Azaña va passar a la Torre Salvans va ser el 21 de gener de 1939, només 5 dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa. Després d’una breu estada del govern a Figueres, el 4 de febrer 1939 començava el seu exili a l’estranger. El dia 27 de febrer de 1939 presentava la seva dimissió com a President de la República i el dia 3 de novembre de 1939 moria en un hotel de Montauban (França).

Com hem dit el valedor de la torre fou Josep Rigol, que era delegat de museus de la Generalitat. Durant la guerra, va realitzar un inventari catalogant els objectes de més valor aconseguint que la casa fou reconeguda com a museu. Moltes d’aquestes peces es troben exposades a la Casa Museu Alegre de Sagrera. Una d’elles es la gran taula en què el president celebrava les seves recepcions oficials i que ara es pot contemplar en el gran menjador del museu de la Font Vella. La Torre Salvans actualment només està catalogada com edifici històric per l’Ajuntament de Matadepera.

L'exili republicà

Quan ara es compleixen 80 anys del començament de la Guerra Civil, Catalunya i França recuperen, a poc a poc, la memòria dels refugiats. Vuitanta anys després de l'inici de la guerra civil espanyola, Catalunya i França van teixint esforços per recuperar la memòria dels milers d'exiliats que van haver d'abandonar el país. Es calcula que gairebé 500.0000 persones van creuar la frontera amb França entre el 28 de gener de 1939, data en què el país veí va obrir la frontera, fins el 10 de febrer de 1939, quan l'exèrcit nacional va aconseguir controlar els passos fronterers de l'Alt Empordà. Els republicans, cansats, derrotats i enemistats entre ells després d'haver perdut la guerra civil, esperaven trobar a França refugi i protecció, però es van trobar amb l'hostilitat d'un país que els va confinar en camps de refugiats, com el de la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes.

La memòria del republicanisme va ser invisible durant quatre dècades de dictadura, però vuitanta anys després del conflicte s'ha intentat recuperar-la, només precàriament, sense l'ajut de l'Estat. L'any 2008 es va obrir el Museu Memorial de l'Exili (MUME), a la Jonquera, i França també ha fet passos amb el "Memorial de Ribesaltes" (2015) i el centre d'interpretació sobre el camp d'Argelers, situat al Castell de Valmy (2014). Per tal de difondre aquesta memòria, el Museu d'Història de Girona i el propi MUME organitzen periòdicament visites als escenaris d'aquesta «ruta de l'exili». La darrera va tenir lloc el dissabte 5 de març, de la mà del professor de la UdG Salomó Marquès i el director del MUME, Jordi Font.

Els republicans van abandonar Girona per carretera, seguint el recorregut del que ara és la N-II. Anaven en cotxe, bicicleta o tartana, la gran majoria ho van haver de fer a peu. Entre els fugitius hi havia parlamentaris catalans i espanyols. Aquests últims, de fet, van celebrar la darrera sessió de les Corts republicanes al Castell de Figueres. Després, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, es va refugiar al Mas Barris (la Vajol), mentre que al Mas Perxés d´Agullana s'hi van concentrar intel·lectuals i polítics catalans, el president de la Generalitat Lluís Companys, Pompeu Fabra i el vice-president del Parlament, Antoni Rovira i Virgili. Tots van creuar la frontera pocs dies després amb centenars de milers d'exiliats, als voltants de La Jonquera, pas natural cap a França.

Corrandes d'Exili. Silvia Perez Cruz 

https://www.youtube.com/watch?v=JxyOG42YE8U

Pere Quart (Joan Oliver)

Una nit de lluna plena 

tramuntàrem la carena, 
lentament, sense dir res... 
Si la lluna feia el ple 
també el féu la nostra pena. 

L'estimada m'acompanya 
de pell bruna i aire greu 
com una Mare de Déu 
que han trobat a la muntanya. 

Perquè ens perdoni la guerra, 
que l'ensagna , que l'esguerra. 
Abans de passar la ratlla, 
m'ajec i beso la terra 
i l'acarona amb l'espatlla. 

A Catalunya deixí 
el dia de ma partida 
mitja vida condormida; 
l'altra meitat vingué amb mi 
per no deixar-me sens vida. 

Avui en terres de França 
i demà més lluny potser, 
no em moriré d'enyorança 
ans d'enyorança viuré. 

En ma terra del Vallès 
tres turons fan una serra, 
quatre pins un bosc espès, 
cinc quarteres massa terra. 
«Com el Vallés no hi ha res.» 

Que els pins cenyeixin la cala, 
l'ermita dalt del pujol; 
i a la plana un tenderol 
que batega com una ala. 

Una esperança desfeta, 
una recança infinita, 
i una pàtria tan petita 
que la somio completa.

 18 de juliol de 1938. Últim discurs de Manuel Azaña com a president de la Segona República, a l'Ajuntament de Barcelona

Primer de tot, indicar una referència de Xavier Antich del diari ARA de juny de 2016 sobre el concepte de perdó; que filòsofs com Levinas indiquen que no hi ha perdó possible si no és amb el compliment de dues condicions: la de la bona voluntat de l'ofès i la de la plena consciència de l'ofensor, que és consciencia o responsabilitat moral que en dirà Kant. Es igual com en diguem, sense la bona voluntat de qui pateix i la plena consciència de qui causa el mal, l'ofensa sempre deixa ferida oberta i el litigi resta sense solució.. i quan passa això, hi ha qui diu que ni tant sols siguin uns fets, sinó només unes paraules, tota possibilitat de perdó perilla. En aquest context de societat fallida, cal llegir aquest discurs que a l'any 2016, ningú amb responsabilitat a l'Estat Espanyol, ni Rei, ni Presidents de Govern, ni President de Parlaments, ni Tribunals Constitucionals, han assumit la necessària idea de complir els requisits o condicions per assumir un "perdó institucional" del republicanisme.

 “Paz, piedad, perdón”

Discurs d'Azaña redactat a La Barata, Matadepera.

La guerra civil está agotada en sus móviles porque ha dado exactamente todo lo contrario de lo que se proponían sacar de ella, y ya a nadie le puede caber duda de que la guerra actual no es una guerra contra el Gobierno, ni una guerra contra los gobiernos republicanos, ni siquiera una guerra contra un sistema político: es una guerra contra la nación española entera, incluso contra los propios fascistas, en cuanto españoles, porque será la nación entera quien la sufra en su cuerpo y en su alma.

Yo afirmo que ningún credo político, venga de donde viniere, aunque hubiese sido revelado en una zarza ardiente, tiene derecho, para conquistar el poder, a someter a su país al horrendo martirio que está sufriendo España. La magnitud del dislate, el gigantesco error, se mide más fácilmente con una consideración dramática, casi vulgar. Hace dos años que empezó este drama, motivado aparentemente en el orden político por no querer respetar los resultados del sufragio universal en el mes de febrero de 1936. Han pasado dos años. Y cabe discurrir que, con la fugacidad de las situaciones políticas en España y con las fluctuaciones propias de las instituciones democráticas y de las variantes de la voluntad del sufragio popular, si en vez de cometer esta locura, se hubiera seguido en el régimen normal, a estas horas es casi seguro que estaríamos en vísperas de una nueva consulta electoral, en la cual todos los españoles libremente podrían probar sus fuerzas políticas en España. ¿Qué negocio ha sido éste de desencadenar la guerra civil en España?

Si convierto ahora la mirada a otros puntos del horizonte, es de advertir, hablando siempre con la misma lealtad, que en cuanto el Estado republicano y la masa general del país se repusieron del aturdimiento, de la conmoción, causados por el golpe de fuerza, empezaron a reanudarse aquellos vínculos que la espada cortó. Y ciertas verdades que habían sido inundadas por el aluvión volvieron a ponerse a flote y a entrar en nueva vigencia, y, por fortuna, porque no se pueden infringir impunemente. Destaco entre ellas que todos los españoles tenemos el mismo destino. Un destino común, en la próspera y en la adversa fortuna. Cualesquiera que sea la profesión religiosa, el credo político, el trabajo y el acento. Y que nadie pueda echarse a un lado y retirar la puesta. No es que sea ilícito hacerlo: es que además, no se puede. Que el Estado, en sus fines propios es insustituible, y no hay Estado digno de este nombre sin sus bases funcionales, cuales son el orden, la competencia y la responsabilidad; que no puede fiarse nada a la indisciplina ni al arbitrio personal, ni confiarse nada a la improvisación, como no se quiera decir que ésta es hacer pronto y bien las cosas que la torpeza o la desidia hacían tarde y mal; fuera de ello, en la vida no se improvisa nada, y cuando se habla de improvisación se dice un vocablo vicioso o vacío, y cuando la improvisación se confunde con el arbitrismo, se cosechan tonterías, novatadas y fracasos. Y por último que nuestra guerra, tal como nosotros la entendemos y padecemos, es una guerra de defensa y su justificación única reside, precisamente, en la defensa del derecho estatuido para garantía de la libertad de toda la nación y de la libertad política de sus miembros, sin que sea lícito anteponer al fin único de la guerra fines secundarios, ni hacer desviar hacia ellos la guerra misma, por respetables que sean esos fines.

Hace dos años que empezó este drama, motivado aparentemente en el orden político por no querer respetar los resultados del sufragio universal en el mes de febrero de 1936. Han pasado dos años. Y cabe discurrir que, con la fugacidad de las situaciones políticas en España y con las fluctuaciones propias de las instituciones democráticas y de las variantes de la voluntad del sufragio popular, si en vez de cometer esta locura, se hubiera seguido en el régimen normal, a estas horas es casi seguro que estaríamos en vísperas de una nueva consulta electoral, en la cual todos los españoles libremente podrían probar sus fuerzas políticas en España. ¿Qué negocio ha sido éste de desencadenar la guerra civil en España?

Hace pocas semanas, el Gobierno ha promulgado una declaración política, lo que yo encuentro es la pura doctrina republicana –yo nunca he profesado otra–, y al prestarle mi previo asentimiento a esa declaración sin ninguna reserva, no hice más que remachar y repasar todos mis pensamientos y palabras de estos años. Para llenarla de contenido cada día más, para realizarla a fondo, no deben ponerse obstáculos al Gobierno, a éste o a otro gobierno que sustente la misma doctrina.

Y es de advertir que no puede haber ningún gobierno que no lo sustente. En esa declaración, hablando del porvenir, el Gobierno alude, más que alude: nombra expresamente, la colaboración de todos los españoles el día de mañana después de la guerra en la obra de reconstrucción de España. Ha hecho bien el Gobierno en decirlo así. La reconstrucción de España será una tarea aplastante, gigantesca, que no se podrá fiar al genio personal de nadie, ni siquiera de un corto número de personas o de técnicos; tendrá que ser obra de la colmena española en su conjunto, cuando reine la paz, una paz que no podrá ser más que una paz española y una paz nacional, una paz de hombres libres, una paz para hombres libres.

Y entonces, cuando los españoles puedan emplear en cosa mejor este extraordinario caudal de energías, cuando puedan emplear en esa obra sus energías juveniles que, por lo visto, son inextinguibles, con la gloria duradera de la paz, sustituirá la gloria siniestra y dolorosa de la guerra. Y entonces se comprobará una vez más lo que nunca debió ser desconocido por los que lo desconocieron: que todos somos hijos del mismo sol y tributarios del mismo arroyo. Ahí está la base de la nacionalidad y la raíz del sentimiento patriótico, no en un dogma que excluya de la nacionalidad a todos los que no lo profesan, sea un dogma religioso, político o económico. ¡Eso es un concepto islámico de la nación y del Estado! Nosotros vemos en la patria una libertad, fundiendo en ella, no sólo los elementos materiales de territorio, de energía física o de riqueza, sino todo el patrimonio moral acumulado por los españoles en veinte siglos y que constituye el título grandioso de nuestra civilización en el mundo.

Habla de reconstitución el Gobierno. Y, en efecto, reconstitución en todo aquello que atañe al cuerpo físico de la nación: a las obras, a los instrumentos de trabajo, etcétera; pero hay otro capítulo, en otro orden de cosas, en que no podrá haber reconstrucción; tendrá que ser construcción desde los cimientos, nueva . Y esto, por motivos, por causas que no dependen de la voluntad de los hombres ni de los programas políticos, ni de las aspiraciones de nadie. En primer lugar, la conmoción que ha producido la guerra, echando por el suelo todas las convenciones sociales en vigor (no me refiero a las convenciones de tipo jurídico, sino a las convenciones de la vida social, del trato entre los hombre), echándolas por el suelo y poniendo a cada cual en el trance terrible de optar entre la vida y la muerte. Todo el mundo, altos y bajos, han mostrado ya, sin disfraz, lo que llevan dentro, lo que realmente son, lo que realmente eran. De suerte que hemos llegado, por causas no precisamente de las operaciones militares, sino de toda la conmoción que ha producido y produce la guerra, a una especie de valle de Josafat, como después del acabamiento del mundo, en el que nadie puede engañarse ni engañarnos: todos sabemos ya quiénes éramos todos. Muchos se han engrandecido. ¡Dichoso el que muere antes de haber enseñado el límite de su grandeza! Muchos no han muerto, por desgracia para ellos. Esta situación de orden moral creará en el porvenir de España una situación, digamos, incómoda, porque, en efecto, es difícil vivir en una sociedad sin disfraz, y cada cual tendrá delante ese espejo mágico, donde ya no se verá con la fisonomía del mañana, sino donde, siempre que se mire, encontrará lo que ha sido, lo que ha hecho y lo que ha dicho durante la guerra. Y nadie lo podrá olvidar, como no se pueden olvidar los rasgos de una persona.

Este fenómeno profundo, que se da en todas las guerras, me impide a mí hablar del porvenir de España en el orden político y en el orden moral, porque es un profundo misterio, en este país de las sorpresas y de las reacciones inesperadas, lo que podrá resultar el día en que los españoles, en paz, se pongan a considerar lo que han hecho durante la guerra. Yo creo que si de esta acumulación de males ha de salir el mejor bien posible, será con este espíritu, y desventurado el que no lo entienda así.

Además de este fenómeno, de muchas y muy dilatadas y profundas consecuencias, como probará el porvenir; además de este fenómeno de orden psicológico y moral respecto de las personas, hay otro mucho más importante. Nunca ha sabido nadie ni ha podido predecir nadie lo que se funda con una guerra; ¡nunca! Las guerras, y sobre todo las guerras civiles, se promueven o se desencadenan con estos propósitos, hasta donde llega la agudeza, el ingenio o el talento de las personas; pero jamás en ninguna guerra se ha podido descubrir desde el primer día cuáles van a ser sus profundas repercusiones en el orden social y en el orden político y en la vida moral de los interesados en la guerra. Conste que la guerra no consiste sólo en las operaciones militares, ni en los movimientos de los ejércitos, ni en las batallas. No; eso es el signo y la demostración de otra cosa mucho más profunda y más vasta y más grande; ése es el signo de dos corrientes de orden moral, de dos oleadas de sentimiento, de dos estados de ánimo que chocan, que se encrespan, que luchan el uno contra el otro, y de los cuales se obtiene una resultante que nadie ha podido nunca calcular. Nadie; nunca. Este fenómeno profundo, que se da en todas las guerras, me impide a mí hablar del porvenir de España en el orden político y en el orden moral, porque es un profundo misterio, en este país de las sorpresas y de las reacciones inesperadas, lo que podrá resultar el día en que los españoles, en paz, se pongan a considerar lo que han hecho durante la guerra. Yo creo que si de esta acumulación de males ha de salir el mejor bien posible, será con este espíritu, y desventurado el que no lo entienda así. No voy a aplicar a este drama español la simplísima doctrina del adagio de que “no hay mal que por bien no venga”. No es verdad. Pero es obligación moral, sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe como nosotros queremos que se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que les hierva la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelva a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído magníficamente por una ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: "Paz, piedad, perdón".

Fonts de Consulta:

PERALTA, Miquel. Un año de Azaña en Terrasa (I) Diario Terrassa, 15 gen. 1981, p. 14 i 15

PERALTA, Miquel. Un año de Azaña en Terrasa (II) Diario Terrassa, 17 gen. 1981, p. 16 i 17

PERALTA, Miquel. Un año de Azaña en Terrasa (III) Diario Terrassa, 19 gen. 1981, p. 12 i 13

PERALTA, Miquel. Un año de Azaña en Terrasa (IV) Diario Terrassa, 20 gen. 1981, p. 12 i 13

PERALTA, Miquel. Un año de Azaña en Terrasa (V) Diario Terrassa, 22 gen. 1981, p. 14 i 15.

PERALTA, Miquel. Un año de Azaña en Terrasa (VI) Diario Terrassa, 24 gen. 1981, p. 18 i 19

TAPIOLAS, Judit. Azaña a Terrassa. Terrassa D.C., 15 set. 1989, p. 11

GUILLEN, Imma. Torre Salvans. El meu blog

SERRANO, Jordi Diari de Sabadell , 16 abril 2016, director UPEC

AGUILAR, Raul. Memories d'una feixa (tesis Doctoral) Terrassa 1931-1983.

ANTICH, Xavier El perdó, aquesta cosa tant humana. Diari Ara Diumenge 6.6.2016 p.23

RESUM - DIETARI DE L'ARXIU MUNICIPAL DE TERRASSA (1937-1939)

ANY 1937

1.10.1937. Ve a la nostra ciutat el Ministre d'Estat del Govern de la República, senyor Giralt, acompanyat del Secretari Bargalló i altres figures polítiques de la República. Visitaren la Torre Salvans de La Barata, i se'n tornaren a Barcelona. (10)

27.11.1937. Es comença a sentir la presència dels refugiats, que han habilitat la majoria de les cases pairals abandonades per llurs propietaris al principi de la revolta. Les voreres són sempre un escampall de verdures de tota mena en plena podridura I dels balcons o reixes, en surt fum contínuament perquè utilitzen aquelles habitacions que havien servit de rebedor, per a fer-hi foc i cuinar. Mentrestant van augmentant també el nombre de vidres trencats de les finestres i principalment pels balcons on tenen feixos de llenya entremig dels matalassos mullats del mig i llençols apedaçats i de color del paper d'estrassa. Cordes que lliguen d'un balcó a l'altre on hi ha penjats perquè s'assequin calçotets, camises d'amdós sexes i draps higiènics. Cada casa pairal sembla una barri xinès

2.12.1937 Columnes de gent forastera, envaeixen cada dia els Mercadals perquè en els seus pobles no hi ha res per menjar i creuen que a Terrassa podrán proveir. Aquests, paguen la mercaderia a preus fabulosos i els de la població queden amb el cistell buit. Davant aquest cas, es dóna l'ordre a les taules de la carn que, si en venen, ha d'ésser amb targeta de racionament.

4.12.1937 Són cridats els minyons de la lleva del 1938, o sigui els qui compleixen 18 anys aquest any.

5.12.1937 En les sales d'espectacles i camps de futbol, la policia demana la documentació a tots els homes que creuen que per la seva edat haurien d'ésser al front I estan emboscats.

11.12.1937. L'Alcalde, Samuel Morera, presenta la dimissió del càrrec i és nomenat al seu lloc Enric Aldave i Rebullida, natural d'Alcanyiz i afiliat a la C.N.T. i el diari «El Dia» diu que aquest és l'aspecte més positiu i conseqüent de l'actual moment plantejat al Consell Municipal. El bloc, a més d'antifeixista, diu que ha d'ésser d'aspiracions progressistes i avançades.

31.12.1937. Avui, a les fleques venen pa i unes cues llargues s'estenen davant d'aquests establiments, malgrat la neu que des de tes vuit del matí ha començat a caure per la ciutat en borrallons petits, però en gran quantitat, i que al migdia era tota coberta amb una gran capa blanca. A la tarda segueix nevant. I l'any acaba amb una fredor esglaiadora...

ANY 1938

22.1.1938 Un periòdic local publica el següent article: «Abans del 19 de Juliol, deien que «cada casa era un món, menys en algunes que n'hi havia dos». Ara. després de la revolució que va tirar en orris tota la faramalla de mites i de «misteris», sembla que se'n tornen a iniciar de nous. Però els misteris que ara ens mirotegen i ens fan babarotes, són uns misteris més misteriosos que els altres. Heus ací un exemple: Imagineu-vos uns homes que abans del 19 de juliol treballaven al taller, al magatzem o a la fàbrica, i guanyaven el seu jornal honradament. Tot d'una ve la revolució i els encimbella en llocs de responsabilitat i de prestigi. Aquests homes comencen a fer goig. Els llueix el pèl, van en cotxe i es miren els seus companys de treball amb aires de suficiència. Fins ací. no hi ha res a dir. perquè considerem que aquests homes passen el xarampió. Ara bé, comença el misteri: El càrrec oficial els assigna una quantitat com a sou. És una quantitat respectable i equitativa amb el jornal dels altres obrers. Sabem que només compten amb aquest jornal i prou, però... aquesta gent tira de restaurant gairebé cada dia i no lluny d'ací, fumen bones breves i no s'estan de res. A casa seva ningú no treballa i àdhuc poden fer algun viatge amb la senyora, per exemple a València per anar-se a orejar. Això, amics meus, per tots els qui no hi veiem més enllà de! nas, és un misteri que no es pot entendre, car 0 és que jo sóc un mal administrador i no m'ho sé conjuminar, o bé és que hi ha alguna font que raja extraordinàriament, i francament algú paga; el pitjor de tot, però, és que ho paguem tots».

24.1.1938 Cada dia augmenta considerablement el nombre de ciutadans que van al bosc a buscar llenya i deixen despullats els de tots els voltants.

2.2.1938 Degut a la manca de benzina, fa tres dies que no corren els autobusos.

11.2.1938 El General Miaja, fa una visita d'incògnit a la nostra ciutat.

14.2.1938  Se sap que el President de la República, Manuel Azaña, està hostatjat a la Torre Salvans de La Barata.

18.2.1938 A les quatre de la tarda, arriben per l'estació del Nord 100 soldats amb oficials i llurs famílies. Són rebuts pels soldats hostatjats a l'ex-coHegi dels Escolapis i fan cerca vila fins al seu lloc indicat.

5.3.1938 En el Saló Catalunya, se celebra un ball en honor dels minyons compresos en les lleves del 1940.

12.3.1938 El Diputat Àlvar Pasqual-Leone, dóna una conferencia a la Casa del Poble sobre ei tema «Catalunya vista per un republicà-.

15.3.1938 Es diu que els Nacionals han pres Alcanyiz. Negrín, des de la Ràdio, llança un discurs per a exaltar les masses.

19.3.1938. Arriben un gros nombre de famílies que fugen de Barcelona a causa del bombardeig constant. L'autoritat fa ús del Teatre Principal per a aixoplugar els fugitius.

21.3.1938 A les set del vespre s'apaga la llum I queda la població durant quinze minuts a les fosques.

22.3.1938 Uns desconeguts, agredeixen a trets sense tocar-lo l'industrial metal·lúrgic Josep Roumens i Purull, quan es dirigia al seu taller del carrer de Sant Quirze (Màrtirs del 6 d'Octubre].

27.3.1938 Se sent amb més intensitat el soroll de bombardeig llunyà.

30.3.1938 EI Front Popular demana 100.000 voluntaris per al front. I En Lluís Companys, parla per Ràdio i diu que tots hem de donar la vida si cal per la guerra.

5.4.1938 A les sis del matí, la ciutat es queda sense llum i sense força. 5. El Govern de Franco, nomena Governador Civil de Lleida al compatrici advocat En Lluís Ventalló i Vergés.

5. 4.1938 A les quatre de la tarda, tanquen els serveis telefònics per manca del corrent elèctric.

5. 4.1938 Pel mateix cas i a la mateixa hora, passa l'últim tren elèctric per l'Estació del Nord. 

5.4.1938 Se sap que se celebra Consell de Ministres a La Barata. A l'endemà es produeix crisi ministerial i En Prieto queda fora del Ministeri.

29.4.1938 L'Alcaldia publica una nota que diu: «La Junta Local de Defensa Passiva ha acordat procedir a la ràpida construcció de refugis i trinxeres per a garantir la vida dels ciutadans, davant dels atacs de què vénen essent objecte les ciutats obertes com la nostra.

1.5.1938.En Jeroni Martorell, ve a la nostra ciutat i proposa a la Junta de Museus que s'han de retirar els retaules de l'església de Santa Maria.

13.5.1938 L'auto del President Azaña, que cada dia passa pel carrer de Manso-Adei, en passar avui pel carrer Sant Pere, atropella un noi de 14 anys d'edat que és assistit a la farmàcia Sala.

15.5.1938 Un auto de l'escolta de l'Azaña, topa amb un camió i a conseqüència mor una noia anomenada Eulàlia Argiles i Martí, de 23 anys, que vivia al carrer de Prat de la Riba número 46 i era dependenta de la casa Royalty de la Fontrobada.

25.5.1938 És nomenat Alcalde de la ciutat, En Ramon Soler i Obiols, afillat a la F.A.I.

6.6.1938 Un soldat de la Guàrdia Presidencial, bufeteja un oficial i és portat al front.

16.6.1938 Des de la nostra ciutat se senten detonacions durant tot el dia.

22.6.1938 El Comitè Executiu de Ràdio Terrassa, tramet al President del Consell de Ministres el següent telegrama: «La Ràdio Terrassa del P.S.U. de C, ratifica la seva adhesió al Govern d'Unitat Nacional, presidit per vostra excel·lència i constata la seva identificació amb el vostre darrer discurs, que sintetitza els nostres fins antifeixistes-.

17.7.1938 De cap a cap de la Rambla d'Egara han estat esteses unes pancartes fent propaganda dels tretze punts d'En Negrín.

18.7.1938. El President Azaña ha parlat per ràdio I les últimes paraules que ha dit han estat: «Paz, Piedad y Perdón».

4.8.1938 El Ministre d'Instrucció Pública, Second Blanco, ve a Terrassa i visita l'Escola Ferrer i Guàrdia del carrer del Vall

5. 8.1938 Presenta la dimissió l'Alcalde Ramon Soler i és nomenat al seu lloc Marcel·lí Sàbat, afiliat a la C.N.T.

11.8.1938 Es diu que hi ha hagut un important Consell de Ministres a La Barata, presidit pel President Azaña.

14.8.1938. En Companys, fa una visita al President Azaña a La Barata.

17.8.1938 Després de dos dies de no haver-hi govern, Negrín torna a acceptar.

17.9.1938 Per l'Estació dels Ferrocarrils de Catalunya, sols arriba un tramvia al matí.

12.10.1938 El Butlletí de la Guàrdia Presidencial, amb data d'avui, número 281, diu que la Guàrdia a La Barata era composta de 45 soldats, 9 caporals, i 3 sergents, sota les ordres del Capità Albert Maties i Lázaro I del tinent Manuel Molina i Galano. A la guàrdia de Prevenció, 12 soldats, 2 caporals, i corneta i el sergent de la 1.* Companyia, a les ordres del Capità Jeroni Paredes i Solano. La 4." Companyia, s'ocuparà dels treballs de fortificació en ets refugis.

12.10.1938 El Comandant del C.R.I.M., s'ofereix al Coronel de la Guàrdia Presidencial.

14. 10.1938 Donen llum a les 8 del vespre, perquè diu que ha de parlar el Dr. Negrín. Ningú no l'ha sentit, però sis diaris de l'endemà diuen que sí que va parlar.

19.10.1938 Hi ha bombardeig tot el matí a Barcelona, I els diaris no arriben fins al migdia.

19.10.1938 Havent mor d'accident un ciclista de la Guardia Presidencial a la carretera de Matadepera, l'enterraren l'endemà amb pompositat, i en ésser al davant de l'Hospital Militar, l'enterrament és xiulat pel públic com a protesta, perquè els altres enterraments es fan de qualsevol manera i sense cap mirament.

28.10.1938 Apareixen en algunes parets uns rètols que diuen: «Volem el cap del Dr. Negrín».

29. 10.1938 Torna a parlar En Negrín per Ràdio i diuen que ha dit: «Res d'il·lusions i de quimeres; si l'enemic no s'avé a les nostres condicions per a assegurar i garantir la independència d'Espanya, la guerra serà dura i llarga».

19.11.1938 En Negrín ha anat a la La Barata de consulta amb el President Azaña.

23.11.1938 L'Alcalde, envia un telegrama d'adhesió al Govern de ta República després d'haver sentit el discurs de Negrín que demanava al poble la resistència.

1. 12.1938 Diuen que Ràdio Salamanca ha avisat que Terrassa serà bombardejada perquè té molts objectius militars.

4.12.1938 L'Orquestrina del Batalló de la Guàrdia Presidencial, dóna un concert al Casal dels Vells (ex-convent de les Josefines).

11.12.1938 Visita de Frederica Montseny, parla al Cine Recreu i recomana al poble que no perdi la serenitat. Nomenada ministra de Sanitat i Assistència Social al Novembre de 1936, al govern de Negrin. Tot i ser breu el seu mandat es la primera dona ministra de la història d'Espanya.

12. 12.1938 Es diu que el quarter general de Solsona serà traslladat a Terrassa i que en aquella població hi ha hagut una sublevado d'elements oficials.

31. 12.1938.En un bombardeig a Barcelona, mor el terrassenc En Lluís Garcia i Rosselló.

ANY 1939

9.1.1939 Són utilitzats sis vagons de càrrega de l'Estació del Nord per a habitacions dels fugitius de! front de guerra.

9.1.1939 En sessió a l'Ajuntament, la Corporació acorda adherirse amb inconmovible fe a l'Exèrcit, el qual conté l'enemic com a preludi de la victòria definitiva. (!)

12.1.1939 Apareixen unes lletres a les façanes fetes amb motlle que diuen: «El batalló presidencial, al front» i la brigada municipal, en fer-se clar, les esborra deixant solament la paraula «al front».

14.1.1939 Es diu que l'Estat Major d'Igualada, s'instal·larà a Matadepera.

14.1.1939 Per dimissió de l'alcalde Marcel·lí Sàbat que s'ha d'incorporar a files, és nomenat alcalde de Terrassa Joan Prat i Castellà.

18.1.1939 Es nota un moviment extraordinari pels carrers de la ciutat, com mai no s'havia vist. Tot són soldats, gent forastera i autos i camions de guerra, alguns plens de soldats esparracats de rostres miserables.

20.1.1939 Arriba la Brigada Líster i s'apodera del Casino del Comerç I instal·la llits pels salons de cafè i de ball.

21.1.1939 Darrer dia del President Manuel Azaña a Torre Salvans. i tot el personal que formava la Guàrdia Presidencial, parteix de La Barata de Terrassa en direcció Caldetes, o a Girona-Figueres; cinc dies abans que Terrassa fos ocupada per les tropes franquistes.

21.1.1939 La ciutat presenta un aspecte de pànic, les canonades se senten més properes i els terrassencs passen pels carrers com atemorits, no gosant saludar-se, frisosos de trobar-se, però, en algun lloc on poder comunicarse llurs impressions.

23.1.1939 A les tres del matí, desfilen per la Rambla d'Egara uns 3.000 soldats; es deia que eren presoners de guerra.

23.1.1939 A les set del matí en passen uns 3.000 més per l'interior de la ciutat

23.1.1939 Els refugiats, que durant tot el temps de la guerra foren l'escòria de la ciutat on es creien que eren els amos, marxen a colles, com fugint esperitats. També abandonen la ciutat tots els qui tenien càrrecs militars i polítics.

24.1.1939 A dos quarts de deu del matí i per primera vegada, uns avions bombardegen la ciutat a l'indret del Parc de Desinfecció. Aquests avions vingueren del costat sud-est en nombre de 25 i es dirigiren pel costat de la Masia de l'Obac.

24.1.1939 A dos quarts d'onze i a un quart de dues, tocs de sirenes. Prescindint dels tocs, la gent passa alarmada pels carrers i ansiosa de conèixer noves de la guerra. Cada dia el pànic és més pronunciat.

25.1.1939 Se sap que durant la nit anterior la Brigada Líster s'apoderà de l'Ajuntament, robant màquines d'escriure i saquejant tots els departaments. En fer-se de dia l'edifici quedà abandonat del tot.

25.1.1939 A la tarda, es diu que els nacionals estan acampats per la serra de cal Poal esperant ordres per a entrar a la ciutat.

26. 1.1939 A primeres hores de la tarda són volats els ponts de la carretera de Sabadell, el de la carretera de Martorell i el de ia carretera de Rellinars.

26.1.1939. A les tres de la tarda, entren les tropes de Franco a la ciutat per les carreteres de Rellinars, Rubí i Matadepera. Voleien les campanes de les hores i la de l'església de Santa Maria, les úniques que varen salvar-se de la destrucció. La gent es llença al carrer donant mostres d'entusiasme. Són assaltats els locals de la C.N.T., Acció Catalana, P.S.U.C., i Fraternitat Republicana i pertot arreu voleia la bandera nacional. Les tropes que travessen la ciutat, són aclamades pel poble. Es forma una manifestació al Raval i des del balcó de l'Ajuntament, els representants dels lliberadors parlen al poble que els aplaudeix amb crits de joia. Entre tant, es van veient cares conegudes que durant els anys de guerra havien restat apartades dels seus estimats. Seguidament, són fixats uns bans a les cantonades, els quals asseguren l'ordre i el benestar. L'himne nacional ressona per tots els carrers I per l'interior de les cases.

26.1.1939 La Falange, queda instal·lada a l'antic edifici del Círcol Egarenc, igual que la Delegació de la Premsa.

26.1.1939 És nomenat Alcalde, Josep Homs i Bages.

27. 1.1939 Es diu que a la Barata encara resten soldats de "l'enemic" de la Guardia Presidencial.

28. 1.1939 A totes les cases on hi ha la porta tancada, apareix un rètol que diu que la casa està habitada i que el propietari és addicte al govern de Franco.

AQUEST LLIBRE, TERRASSA 1936 - 1939 TRES ANYS DIFÍCILS DE GUERRA CIVIL, IL·LUSTRAT AL FINAL AMB FOTOGRAFIES, HA ACABAT D'IMPRIMIR-SE EN ELS TALLERS D'ARTS GRÀFIQUES MARCET DE JAUME MARCET I ALCOVER, IMPRESSOR DE LA CIUTAT DE TERRASSA, A LES VIGÍ­LIES DE SANT JORDI DE L'ANY MIL NOU-CENTS SETANTA-DOS

Posted in: Azaña,exili,memòria,Pau,república,republicanisme,resistència,Terrassa,Torre Salvans,Vallès