LES ALTERNATIVES DE GESTHA

Moltes d'aquestes propostes podrien aplicar-se en el termini d'un any.

CUANDO QUEDAS ATRAPADX EN LA DESTRUCCIÓN, DEBES ABRIR UNA PUERTA A LA CREACIÓN. Anaïs Nine

Es de las crisis que nacen la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Albert Einstein

INTERFERÈNCIES

Los diputados del pueblo no son sus representantes, sólo son sus comisarios. Las leyes que el pueblo mismo no ratifica no tienen validez, son leyes nulas. Jean-Jacques Rousseau

HOME: EL NOSTRE PLANETA

Si no somos dueños de la frescura del aire, ni del brillo del agua, ¿Cómo podrán ustedes comprarlos? Gran Jefe Seattle

EL ACONTECIMIENTO #15M

No me fio de la incomunicabilidad, es la fuente de toda violencia. Jean-Paul Sartre

dijous, 23 de març del 2017

El poder, la violència i els drets laborals

D’acord amb la teòrica política Hannah Arendt, el poder del govern no requerix justificació perquè la seva existència emana de la voluntat col·lectiva d’organitzar-nos i conviure però sí necessita la legitimació d’una gran majoria per Ser. Aquesta legitimitat radica en la força de l’opinió del col·lectiu que amb la seva aprovació el recolça, al qual un govern representatiu estaria sotmès, de igual manera que el pot fer desaparèixer al deixar d’assentir a la seva gestió. 

Quan perd el suport d’aquesta col·lectivitat, i per poder mantenir-se en el govern, el poder deslegitimat -que en essència ja no és poder- ha d’utilitzar la violència i és llavors quan fa ús dels instruments que té al seu abast per exercir-la. Com és obvi, també ha perdut l’autoritat: aquella que no precisa de “coacció ni de persuasió”, i que li havia conferit amb el seu reconeixement la comunitat que ja no el sustenta. Ara, només pot servir-se de la que li atorga el seu estatus legal i que li permet imposar a la resta del grup els seus mandats. Però la imposició no és més que violència i el poder, que és “la capacitat d’actuar acordadament”, quan ha perdut el consens general, ja no pot governar, només li resta imposar. 

Poder i violència són dos conceptes oposats que molt sovint, i equivocadament, s’utilitzen com a sinònims. De fet, quan una fa acte de presència es símptoma inequívoc de què l’altre ha desaparegut. La violència ve a ocupar el lloc que el poder ha deixat buit, no poden conviure en el mateix espai; contràriament al que succeeix amb el poder, aquesta no precisa ser legitimada, però sí requereix d’una justificació per poder Ser: la que li ve donada pels objectius que persegueix el seu ús,  de manera que s’incorre en el risc de transformar-se en el mitjà i no en la finalitat. En tot cas, “la violència no crea poder”.

Si apliquem aquesta anàlisi a l’entorn laboral, dins de l’àmbit de l’administració pública on el poder del govern en senyala les pautes a seguir, ens trobem amb el següent escenari: les persones treballadores integren la comunitat que pot decidir el curs dels esdeveniments respecte dels temes que els afecta com a col·lectiu donant suport a una determinada gestió o retirant la seva aprovació quan aquesta sigui contrària als seus interessos. El problema, per molt sorprenent que pugui semblar, consisteix en reconèixer quins són aquests interessos i, per tant, quines són les conseqüències de legitimar determinades pràctiques. Així, sembla ser que no és del tot compartida la idea de què els drets laborals es veuen amenaçats quan les persones treballadores no poden exercir-los amb imparcialitat i en igualtat de condicions; tampoc es percep que és d’aquesta manera com es transformen en prerrogatives, subjectes a l’arbitrarietat de qui s’ha atorgat la facultat de concedir-los, oblidant que no són propietat particular de ningú sinó que, com a drets col·lectius que són, pertanyen a una comunitat i, per tant, depenent de lús que se’n faci, es beneficia o es perjudica a totes les persones treballadores -també a aquelles beneficiàries del que ja no es poden anomenar drets sinó privilegis-. És així com es buiden de contingut, perden la seva capacitat de Ser i, conseqüentment, es dóna el primer pas per fer-los desaparèixer de la norma escrita.
Per tant, la normalització gradual de determinades pràctiques construeix un entorn laboral que perjudica a tot el col·lectiu, de manera que quan els seus membres permeten amb la seva acceptació o inacció la cobertura de llocs de treball sense concurs públic o qualsevol altra forma de procedir que doni lloc a una situació d’injustícia i de desigualtat, han adoptat la violència -permesa i promoguda per un poder deslegitimat- com a forma de relació i l’han convertida en la seva cultura, entès aquest terme, cultura, en la seva original accepció: com l’adquisició d’hàbits, bons o dolents. En aquest pervertit context, les persones treballadores entenen que, per poder millorar la seva situació laboral, professional o econòmica, han de cultivar relaciones que puguin beneficiar-los, s’han de “desfer” de qui es pot convertir en la seva o el seu adversari i han de medrar per aconseguir els seus objectius: han aprés, de la seva experiència personal, que és aquesta fórmula la que funciona, i no la de la valoració transparent i objectiva de les competències professionals i de les aptituds personals per ocupar un determinat lloc de treball. 

Això és així perquè tots els grups socials, independentment de la seva naturalesa, es doten d’uns codis que els regeixen  constituïts per un sistema de valors, un llenguatge no escrit i un ordre simbòlic perfectament comprensibles per als seus membres, a través dels quals reben i transmeten informació (sovint de manera inconscient) i amb els quals interpreten la “realitat”. En l’entorn re-creat per aquests hàbits, el que anomenem “realitat” es fonamenta en la violència. Una violència que pot passar desapercebuda a primera vista perquè, a causa de la seva qualitat topològica, canvia en funció del moment històric que li toca viure. Així, avui ha passat de l’àmbit físic al psíquic, del visible a l’invisible, és a dir, a llocs recòndits on dóna la sensació de què ha desaparegut. Però és precisament aquesta invisibilitat la que la fa més eficaç perquè la converteix en una violència simbòlica que s’inscriu en les conviccions, en les formes de percepció i conducta i que es naturalitza, de manera que manté l’ordre de dominació vigent sense cap tipus d’esforç físic i material.

Aquesta situació, en la qual són les persones interessades les que posen en perill els seus drets, és el resultat d’una distorsió de la percepció, comprensió i tractament de la realitat i els fets, és a dir, del sentit comú, i que respon a diverses causes, entre les quals figuren la manca de conscienciació, la alienació o la pèrdua de la capacitat crítica. Amb aquesta manera de conduir-se, les persones treballadores també han perdut el seu poder, la seva capacitat de Ser, perquè ja no es reconeixen com a col·lectiu sinó com a individus amb interessos particulars. I, en aquestes circumstàncies, quina vida podem augurar a uns drets que pertanyen, no com a propietat sinó com a responsabilitat, a una col·lectivitat que no es reconeix com a tal?


La importància del què es juguen les persones treballadores amb la manera d’interpretar el seu àmbit de relació és de tal magnitud que precisa d’una reflexió seriosa, perquè és en les seves mans on radica la defensa, conservació i garantia dels seus drets laborals. Per tant, vetllar perquè es compleixin els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat en els processos selectius, que són la base sobre la qual es construirà l' entramat de relacions de poder, hauria de constar com a primer punt en les agendes de totes les organitzacions que tenen com a finalitat la defensa d’aquests drets. 

Article escrit per l'administradora del bloc


Bibliografia:

  • Sobre la Violencia, Hannah Arendt
  • Topologia de la Violencia, Byung-Chul Han
  • La Pérdida del Pudor, Mª Carmen Cubero Izquierdo
  • El Reino de la Cultura y el Reino de la Gracia, Gustavo Bueno

dilluns, 13 de març del 2017

Documental Trànsit: reflexions d'un espectador


La voluntat del programa es posar de manifest aquesta realitat i que es percebi amb naturalitat.

Tot seguit, constatacions i conclusions personals del documental emès a TV3, a 30 minuts el 10 d'abril de 2016, i que us convidem a veure al final d'aquesta reflexió:

Primera constatació: la transsexualitat es manifesta des de la primera infància sense cap prejudici en el moment d'adquirir la pròpia identitat diferent dels genitals amb que es neix nen o nena. La voluntat de pertànyer a un gènere diferent provoca incomoditat mentre l'aparença del nen o nena és per a ell/ella falsa: no hi ha marxa enrere o rectificació d'aquesta manifestació lliure. I tenen, edat per edat, un grau de maduresa molt superior als nens i nenes que no s'han manifestat així.

Segona constatació: l'estat de xoc dels progenitors, vinculat al codi masculí/femení i l'esperança en el primer moment de que es tracti d'un error. Convençuts de que el fill/filla és nen o nena i no el que manifesten els seus fills/filles, que no es troben còmodes amb vagina o penis de naixement. La realitat costa als progenitors perquè no hi pot haver ni tant sols memòria de la identitat del fill/filla anterior, quan el/la nen/nena tenia una identitat falsa perquè el nen/nena ha patit.

Costa més com més anys van fent: ara bé, quan hi ha congruència hi ha en tots els casos alliberament i conformitat ja amb el nom que els correspon amb ajuda en algun cas d'intervenció quirúrgica pectoral,o reconstrucció genital.

Tot i això, que ha de costar als pares, almenys en els seus testimonis, la mare del David diu una cosa molt bonica: no li dirà mai al seu fill que s'operi. En el seu cas no deixarà de ser home encara que l'òrgan sexual no l'acompanyi i les relacions sexuals que mantingui d'adult no alteren la identitat masculina del seu fill.

La parella que puguin tenir en el futur, si la tenen, (home, dona, agènere) els han d'acceptar com són, sense ocultar res.

Tercera constatació: l'endocrina de l'Hospital Clínic sosté que l'origen d'aquesta realitat es pot trobar en l'embaràs, ja en el fetus i que mèdicament se sap ben poc d'aquesta manifestació d'identitat sexual i que és complex, perquè els estereotips dona-home dominants estan socialment molt arrelats, ni que sigui des del punt de vista cultural hegemònic

Quarta constatació: l'existència també de persones agèneres, no identificats/identificades com a homes o dones, però no es troben incòmodes amb el seu cos, no tenen problema. La societat "llegeix els cossos" i codifica automàticament i no comprèn la diversitat cosa que crea incomoditat.

D'altra banda, quan el sexe és incongruent es pot retardar el creixement a la pubertat. Quan s'acomoda, pot haver-hi tractament hormonal creant sentiment de felicitat, i amb anterioritat provoca aïllament i pressió. 

Finalment, com a tot fenomen o manifestació humana apartada de la "normalitat" –escrita amb tota reserva- és objecte d'incomprensió o burla -amb associacions fora de lloc i equivocades- de tercers, dels que ho veuen des de fora. El sexe, com diu en Mario, està en la ment i afortunadament els testimonis de tots/totes compten amb el suport dels seus pares

Aquesta realitat, invisible a la nostra quotidianitat, existeix amb tota la seva diversitat i riquesa. I un desig: que la vida es visqui com es vulgui i decideixi.





diumenge, 15 de gener del 2017

LA NOSTRA MEMÒRIA HISTÒRICA I. Actualitat del pensament de Josep Pallach: política és pedagogia

La reflexió que em proposo compartir es fonamenta en la voluntat d’impulsar i de fomentar la nostra memòria col·lectiva, elaborada pels homes i dones que ens han precedit i que han de ser recordats i recordades perquè sense l’herència que ens han transmès no entendríem els nostres dies. Em costa molt escriure, sense reserva crítica, de moviments socials, idees i persones que han deixat un llegat del qual, la humanitat en  general i, en concret la nostra societat, se n’ha d’aprofitar: vull evitar-ho. El que m’interessa, per tant, és ressaltar l’essencial en la trajectòria vital d’un home, Josep Pallach i Carolà (1920-1977) que, com tothom, és fill d’un temps, d’unes circumstàncies i d’un país concret, així com també de quins valors de la seva conducta van més enllà del seu recorregut entre els vius per a ser tinguts en compte i aplicables al món d’avui. No jugaré en cap cas, però, a l’esport a què massa persones juguen i els tempta quan parlen o escriuen sobretot admirativament d’algú o d’algun fet: el de l’ucronia, és a dir: què pensaria o faria en aquest cas en Pallach si visqués avui.

Al paràgraf anterior indico que destacaré el contingut essencial del pensament d’en Pallach. Es desprèn dels dos eixos cabdals de la seva biografia: la pedagogia i la política, sobre els quals pivota aquest article. Són pilars fonamentals per a la vertebració de les societats i per això cal treure’n conclusions que es puguin aprofitar en la lluita quotidiana per a l’assoliment de societats més justes i solidàries.

 Vet aquí els dos grans asos a la màniga d’aquest polític i pedagog empordanès de Figueres. Sobre ell s’han escrit un munt d’articles, s’han elaborat tesis doctorals, s’han escrit un grapat d’ucronies i fins i tot fa uns anys es va constituir una fundació amb el seu nom per a mantenir viu el seu record projectat als dies presents, no molt present avui en la nostra memòria col·lectiva. Cal doncs, descobrir i parar atenció sobre quina és l’actitud d’en Pallach i en quina mesura ens pot enriquir i millorar als seguidors i seguidores d’aquest blog d’enunciat tant eloqüent com és el de lluita pels teus drets.

La pedagogia és una disciplina social definida, que mitjançant l’aprenentatge, ens orienta a l’adquisició d’arguments, al discerniment, a l’anàlisi, que ens dota de la capacitat discursiva i de discerniment i crítica que ens permet i facilita el respecte a l’opinió adversa o contrària. Aquesta darrera característica projectada col·lectivament és, alhora, essencial i consubstancial per a la ciència política considerada des del punt de vista de l’organització de cada comunitat singular d’homes i dones que habitem el planeta en igualtat de condicions.

Aquestes dues disciplines van distingir i sobresortir en la vida i l’obra de Josep Pallach i Carolà,  polític i pedagog socialista que, amb independència de la seva adscripció política ideològica d’arrel esquerrana, crec que el van fer un home poc entès per als seus coetanis i pel damunt de tots, els de filiació i tradició socialista.

Aquesta afirmació tant rotunda us farà interpel·lar-me el perquè d’aquesta contradicció. Això m’obliga  ja d’entrada a utilitzar la meva capacitat discursiva per a donar-vos arguments. Us faig una prevenció: la memòria d’aquelles persones que ens deixen rastre o que han influït en la nostra trajectòria personal, quan les evoquem, tendeix a evitar àmbits poc amables o esquerps de les seves biografies i a ressaltar-ne els aspectes d’enaltiment i de més gran reconeixement social, risc en què no hi vull caure.

Per a entendre l’afirmació faig la ressenya biogràfica: en Pallach tenia una capacitat de rebel·lia inconformista davant la realitat injusta de les relacions polítiques que regien durant la seva joventut. Aquesta convicció el va portar a militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) que es va fusionar amb l’Esquerra Comunista d’Espanya l’any 1935: el resultat va ser la creació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), nova organització liderada per Andreu Nin, d’orientació marxista i revolucionària, oposada però, a la direcció de Iósif Stalin de la revolució d’octubre de 1917, d’acord amb el calendari ortodox (1), i que havia originat el naixement de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1922.

Com a republicà vençut a la guerra civil que va acabar el 1939 en Josep Pallach va anar exiliat a diferents localitats de la República francesa: en un camp de concentració només arribar-hi; a Montpeller, on es va llicenciar en Filosofia i Lletres; a Tolosa, on es va afiliar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) l’any 1945, en què hi van confluir, entre altres, membres del POUM: va dur a terme activisme d’oposició al franquisme i incursions en territori català que van comportar en ocasions empresonament, alhora que al mateix temps  dirigia Endavant, capçalera que va ser l’òrgan de comunicació d’aquest partit, dividit l’any 1968 en dos corrents diferenciats, un dels quals era dirigit per en Pallach d’orientació socialdemòcrata; l’altre, dirigit per Joan Reventós i Carner, d’orientació marxista; a Montgeron, municipi a prop de Paris, on va treballar com a pedagog; o a Cotlliure on amb la seva família va viure molts estius.

Amb la seva muller, Teresa Juvé, filòloga, lluitadora antifeixista durant la Guerra Civil espanyola i membre activa de la resistència francesa a l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial amb qui s’hi va unir l’any 1948  -van tenir una filla, Antònia- van establir una relació entre iguals en què l’un es dedicava a la política i a la pedagogia i l’altra a escriure novel·les i també a la pedagogia.

El retorn de l’exili es va produir cap a 1970 i es va dedicar de ple durant els darrers anys del franquisme d’una banda a l’ensenyament a diferents instituts, a la creació de l’Escola de Mestres de Sant Cugat, a l’exercici del professorat d’Història de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a l’obtenció del doctorat en Ciències de l’Educació culminant la seva vocació.

D’una altra banda, a Josep Pallach, la política a l’interior de territori català el va ocupar aquests mateixos anys i com a conseqüència de la divisió del socialisme català agrupat a l’MSC  amb la fundació del Reagrupament Socialista i Democràtic (RSDC) (1974): es caracteritzava a més per plantejar un partit sobirà sense voluntat de vincular-se amb el PSOE;  l’altre corrent, creat el mateix any 1974  Convergència Socialista de Catalunya (CSC) era liderat per Joan Reventos i Carner, com ha quedat indicat més amunt i es caracteritzava per plantejar vincles orgànics amb el PSOE. Tots dos transformats en dos partits socialistes de Catalunya  l’any 1976: el primer en PSC (Reagrupament) i el segon en PSC (Congrés).

Es van produir disputes molt agres entre tots dos partits, des del punt de vista ideològic irreconciliables mentre Pallach va viure. El PSC (R) era acusat de socialdemòcrata per les seves relacions polítiques i econòmiques amb l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany); al seu torn el PSC (C), era fidel al marxisme. Podreu intuir que finalment, desprès de la desaparició de Josep Pallach, els obstacles es van superar i tots dos partits van confluir amb la Federació Catalana del PSOE el mes d’abril de 1978 amb la creació de l’actual PSC.

Arribo al perquè de l’actitud de Josep Pallach que ens pot ser útil avui a parer meu: i torno a fer referència al doble vessant que va informar la seva vida.

Des de l’àmbit de la pedagogia, que va informar el seu vessant d’home vocacionalment polític, per a Josep Pallach pedagog cada un dels seus alumnes és important en ells mateixos: el centre d’atenció i prioritat quant a la formació que va adquirint cada un d’ells i elles, i que d’altra banda no s’acaba mai: no som ni més ni menys que portadors i portadores de valors, de cultura popular, d’ètica i bagatge vital, que ens ha estat transmès i que projectem cada dia cap al futur. L’objecte pedagògic de Josep Pallach va ser donar valor i protagonisme a cada un dels seus i les seves alumnes, des de l’aula d’un institut de Roses, de Girona o de la de Universitat Autònoma de Barcelona, amb la finalitat que adquirissin les eines per a entendre’s fins i tot des de la discrepància, i dotar-los de capacitat de raonament i argument fins a reconèixer i rectificar les opinions si la realitat demostra que són equivocades.

Aquest principi té una gran complexitat però porta a l’arrel l’anhel de la convivència amb respecte dels uns als altres des de la diversitat d’opinió, motiu pel qual Josep Pallach va ser un home impulsor,  a més de coneixement, d’actituds de comportament laic i civil imprescindibles per a la convivència política.

Des de l’àmbit de la política, aquesta actitud cívica i, si se’m permet, optimista davant l’adversitat del temps que li va tocar viure, gairebé tot informat pel franquisme, la va mantenir en política des del seu punt de vista. Influenciat també pel llarg exili a la República francesa, i el que se’n derivava en tornar-hi, un cop passats tants anys, va assumir el pragmatisme socialdemòcrata seguint l’orientació dels socialisme alemany  -pioner de l’abandonament del marxisme com a mètode d’anàlisi de la societat-.

Cal indicar que, en aquells temps en què el mon es dividia bàsicament en dos blocs, -nord-americà i soviètic-,i les corresponents àrees d’influència com a conseqüència de la Guerra freda pocs anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial i fins al desmembrament de la URSS. Pallach era considerat des de l’esquerra com a un reaccionari. Malgrat això, Josep Pallach no es va voler defensar mai i va fer amarg el darrer any de la seva vida fins que el seu cor, tocat per un infart, va dir prou poc abans d’arribar a l’Hospital de Bellvitge  l’11 de gener de 1977, ara fa tot just quaranta anys. 

El que he pretès posar en valor d’en Josep Pallach en aquestes ratlles és, equivocat o no i més enllà de la seva anàlisi i evolució ideològica des de la seva matriu de joventut, com hem ressenyat d’una revolada, des dels principis d’igualtat i justícia que informen la ideologia socialista i la bandera vermella que enarbora des del segle XIX, és la seva actitud cívica, nascuda de la pedagogia. Per això va afirmar que política és pedagogia.

Exposat tot això i com a conclusió, m’interessa ressaltar de la memòria de Josep Pallach com en són d’aprofitables i gens supèrflues, l’actitud laica i republicana per a aprendre constantment, de no cedir si no és amb arguments en cas que la realitat des del nostre punt de vista ens els fa rectificar des de l’imprescindible criteri i capacitat de raonament i discerniment. Aquesta actitud és la que fa possible posar-nos al dia lliures, en relació entre iguals i coherents i a la realitat que volem  evolucionar, en què les desigualtats en diversos ordres –de gènere, econòmica, cultural, social, entre nacions, o de maltractament a la terra que ens posseeix...- cedeixin terreny cada dia, mes i any que passi per a aconseguir que amb lluita i exemple es pugui implantar aquest anhel  per a tots els homes i dones. L’esforç s’ho val.

Article escrit per Cronos



Per a saber-ne més:
La democràcia, per fer què?  Josep Pallach
 Ed. Nova Terra (1a.edició 1975)
Editorial Els llums (reedició maig 2015)

Josep Pallach i el Reagrupament   Glòria Rubiol
Biblioteca Abat Oliva
Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1a.edició 1995)





_________________________________________________________________________

1- El calendari ortodox era el que seguia l’imperi tsarista rus l’any 1917 i que no es va modificar durant tot aquest any: era el calendari julià instaurat per l’emperador romà Juli Cèsar l’any 46 ac. El calendari gregorià, occidental o cristià, és el calendari civil promulgat pel Papa Gregori XIII l’any 1582, que el va corregir, acceptat internacionalment com a referent. Així la revolució de febrer de 1917  que va fer abdicar el tsar Nicolai II el 2 de març de 1917 (15 de març de 1917 d’acord amb el calendari gregorià), i la posterior revolució  bolxevic que va tenir lloc el 25 d’octubre de 1917 (7 de novembre segons el calendari gregorià) s’indiquen d’acord amb el calendari ortodox. Va ser adoptat finalment per la totalitat de la URSS entre els anys 1918 i 1922: així a Rússia, després del 31 de gener de 1918 va venir el 14 de febrer de 1918.


Font fotografia: http://www.promoartyou.com/ca/noticies/2015/12/12/una-alzina-a-esclanya 

dilluns, 9 de gener del 2017

Cercadores d’Estels, les computadores de Harvard o “l'Harem o equip de Pickering"

Aquest article també està Dedicat ala pelicula i al llibre de no ficció Talentos ocultos / Hidden figures 2017
de Margot Lee Shetterly.
El guió explica la història de Katherine Johnson i les seves dues col·legues, 
Dorothy Vaughan i Mary Jackson, qui, mentre estaven treballant en la divisió segregada d'Ordinadors d'Àrea de Langley Research Center, com a "dones computadores negres" el 1961, van ajudar a la NASA a la Cursa Espacial. Utilitzant els seus càlculs, l'astronauta John Glenn es va convertir en el primer nord-americà a fer una òrbita completa de la Tierra.  Katherine Johnson és una matemàtica afroamericana que va calcular les trajectòries de vol del projecte Mercury i el vol a la Lluna l'Apol·lo 11 (1969).

Va ser una situació excepcional d’un grup de treball de dones que varen esdevenir grans científiques, les Cercadores d’Estels, les Computadores de Harvard o el més desafortunat i conegut títol de “l'Harem de Pickering”,  i que durant dècades van estar treballant, amb el vist-i-plau d’un cap que per sobre de tot podem dir que fou intel·ligent i hàbil, per permetre que de forma cooperativa i sense massa jerarquies al llarg de tota una època un grup de tretze dones que va començar, i un grup on hi varen acabar treballant un total de més de 300 científiques a Harvard.

Aquest grup singular va radiografiar, calcular distàncies i posicions i finalment cartografiar tot l’univers visible amb els telescopis del moment que hi havia al centre de recerca de Harvard, i el que va començar com una feina poc valorada per part dels homes científics del moment, més dedicats a fenòmens astronòmics més particulars o singulars, va esdevenir el primer treball incipient de “big data” de la història de la ciència. Aquest grup en plena efervescència el 1913, va realitzar en menys de 50 anys una fita ingent, comparable a la tasca de cartografiar el mon per part dels descobridors dels continents feta en 300 anys, entre els segles XV i XVIII. I a més, la recerca associada a la necessitat  metodològica d’identificar més estels va generar noves eines aplicades a l’astronomia, mostrant la lògica entre nous mitjans de recerca i nous descobriments científics.

Aquest breu recull de treball col·lectiu i trajectòries femenines que en fa divulgació la periodista Mònica Planas (diari ARA 11.12.2016) i que descriu amb amplitud el divulgador científic Salvador Hernáez, (www.About, August 23, 2016),  i que recull el context la científica Eulalia Pérez Sedeño, investigadora en el Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS-CSIC), és el recompte d’una història real que per la seva trajectòria col·lectiva, i a més si és femenina, se li ha restat importància respecte el valor individual tradicional de la ciència, que actualment esdevé inoperant. Però també es mostra molt rellevant com des de la debilitat social i de gènere del moment, que comporta ser un grup de dones no reconegut per ser inicialment sense estudis, es construeixen uns fonaments i una fortalesa immensa de coneixement, i així esdevé un dels casos més paradigmàtics de la història de la Ciència vinculat al paper de la dona des d'un rol secundari, i no com individu, sinó com a col·lectiu i com a projecte cooperatiu I com a model de treball científic sense personalismes, com mostren les imatges, que esdevé una referència de l'actual forma de treball científic, en cooperació.

I en aquesta coincidència de temps de 100 anys entre 1913 I 2013, any que es va iniciar el Projecte batejat com a Gaia i liderat per l’Agència Europea de l’Espai (ESA), fins enguany el 2016 que s’ha finalitzat el recull sobre la “Via Làctia ; El primer mapa del cel que recull dades de més de mil milions d’estrelles” , tornen les paraules astres, estels o estrelles, emprades entre la ciència, però també en literatura, filosofia i història, com una reflexió per a totes les disciplines, i és que reinterpretant varis autors*.

“Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles dels gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l’agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura” (Bernat de Chartres, filòsof abans de 1130).

“Si hem pogut veure més lluny, només és perquè ens trobem sobre espatlles de gegants” (Isaac Newton, correspondència a Robert Hooke, 15 de febrer de 1676).
Josepa Camps Venut, geògrafa.


Via Làctia 2013-2016; El primer mapa del cel recull dades de més de mil milions d’estrelles.

Aquest 2016 s’ha realitzat el mapa d’estrelles més precís de la nostra galàxia, la Via Làctia, compta des del setembre amb un primer esborrany amb més de mil milions d’estrelles. El projecte, batejat com a Gaia i liderat per l’Agència Europea de l’Espai (ESA), compta amb la participació d’uns 400 investigadors, uns quants dels quals són catalans. L’equip de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) de la Universitat de Barcelona, adscrit a l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), hi té un paper molt destacat: contribuir al disseny científic i tecnològic del projecte i en la producció de dades. Cada dia, des de la missió Gaia arriben a la Terra uns 50 gigabytes comprimits d’informació que es recullen, s’emmagatzemen i es processen en sis centres distribuïts per Europa, entre els quals hi ha el Cesca i el Barcelona Supercomputing Center (BSC).

La missió Gaia té com a objectiu estudiar la composició, formació i evolució dinàmica i química de la nostra galàxia. Llançada el 2013 (un any especial, 100 anys després ), la missió ha complert amb escreix les previsions inicials. Continua activa –es va programar fins al 2018, però els científics han demanat a l’ESA que s’estengui fins al 2020 pels bons resultats obtinguts– i l’objectiu ara és arribar a catalogar 2.000 milions d’estrelles, un 2% de les que es calcula que hi ha a la Via Làctia.




Les computadores de Harvard; una imatge que val més que mil paraules

divendres, 9 de desembre del 2016

La neollengua com a nova vulgata, o el llenguatge com a arma de destrucció massiva

Post dedicat a l’Isidre que, durant una breu visita dimarts passat a l’antic terme municipal de Gràcia, em va transmetre la seva indignació per la utilització de manera completament normalitzada, i des d'àmbits de tots els signes, del terme governança. El llenguatge, com ja sabem, pot ser un arma de destrucció massiva perquè re(crea) una manera de veure el món que conforma la nostra estructura mental: els marcs de referència que ens permeten comprendre el nostre entorn i que formen part de l'inconscient cognitiu. 

Pel que respecta al mot governança, i donat que l’article que reproduirem a continuació no en fa menció, traslladarem el que el filòsof i activista Franco Berardi, Bifo, explica al seu llibre “La Sublevación”: 


“Gobernanza es la palabra clave de la construcción europea: pura funcionalidad sin intenciones. Automatización del pensamiento y de la voluntad. Incorporación de conexiones abstractas a las relaciones entre organismos vivos. Sumisión técnica de las decisiones a la concatenación lógica...
La governanza es la sustitución de la democracia y de la voluntad por un sistema de técnicas automáticas que constriñen la realidad dentro de un contexto lógico que no puede discutirse. Estabilidad financiera, competitividad, reducción de los costes laborales, aumento de la productividad: la arquitectura sistémica de la Unión [Europea] se basa en estos fundamentos dogmáticos, que no pueden ponerse en cuestión porque están incorporados al funcionamiento de los subsistemas técnicos de gestión. Ninguna enunciación o acción es operativa si no resulta compatible con las reglas incorporadas a los dispositivos tecno-lingüísticos de intercambio." 

Reproduïm seguidament l'article de Gerard Horta, corrector de català, antropòleg, docent a la Universitat de Barcelona, poeta, activista i militant de base de la CUP de Barcelona, publicat a la web ESPAI FÀBRICA.
L'administradora del bloc 

LA NOVA LLENGUA DE LA IDEOLOGIA DOMINANT O ELS VELLS PRINCIPIS DEL CAPITALISME



1. L’any 2000 Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant publicaren un article titulat La nova vulgata planetària (vulgata remet a la traducció que es féu de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, cap al segle IV, a fi d’apropar-ne la comprensió a tothom que parlava el llatí anomenat “vulgar”). Els autors hi afirmaven que, arreu, polítics, periodistes, acadèmics i funcionaris de tot tipus havien acordat parlar una nova llengua el vocabulari de la qual en va ple de conceptes com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels acompanyants ja sabuts: “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Per ells, d’aquest reguitzell de mots presents als mitjans de comunicació (i consum) se n’excloïen –i se’n continuen excloent– termes com ara “capitalisme”, “classe”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat”... atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”.

Bourdieu i Wacquant plantejaven que aquest imperialisme simbòlic i cultural aspira a universalitzar una experiència i una interpretació particular nascuda en general als medis acadèmics nord-americans i estesa al conjunt d’Occident, amb l’objectiu d’imposar en tot el planeta la invisibilització dels processos històrics lligats a la lluita de classes i l’extensió del colonialisme. Organismes internacionals, bancs, fundacions, universitats i els grans mitjans de comunicació occidentals creen i reprodueixen un llenguatge a través del qual circulen sistemàticament idees i interpretacions del món i les societats pròpies de la classe dominant, fins al punt de ser assumides col·lectivament com una mena de “nou sentit comú universal” que, d’una manera paral·lela a l’ocultació deliberada de realitats socials comprensibles només en el marc històric en què es desenvolupen, acaben legitimant una visió economicista i repressiva de les relacions socials en el marc mundialitzador del capitalisme.

A continuació, se centraven a situar les instrumentalitzacions polítiques i acadèmiques que donaven lloc a conceptes com “multiculturalisme” –l’ús essencialitzador del qual a partir del concepte de cultura com un intent des de determinats àmbits de recrear l’antic concepte de raça ha estat polvoritzat minuciosament pels antropòlegs socials des de fa dècades, junt amb els seus parents “interculturalisme”, “diversitat cultural”, etc.–. Tot plegat –l’eclosió d’aquesta neollengua global– responia i respon a la necessitat de naturalitzar el neoliberalisme i l’imperialisme capitalista occidental a la manera d’un estat de les coses que, més enllà del temps i l’espai, se’ns representa com l’únic model possible d’articulació de les relacions socials a escala planetària. Devem a Malthus i Ricardo, des de fa 200 anys, la gastada cantarella liberal que ha fet del fatalisme el principal referent ideològic explicatiu de tantes persones de la classe treballadora –“les coses són així...”, “què hi farem...”, “la societat no es pot transformar, perquè aquest és el destí de la història...”, etc.–. La resignació catolicista acompanyada de les dosis justes d’exaltació de la caritat embolcallen la cobertura ideològica necessària per normalitzar la constitució del planeta en un escorxador implacable per als desposseïts –amb el puntet just d’assistencialisme social, això sí–.

2. Tanmateix, el motiu de revisitar el text d’ambdós científics socials no consisteix a blasmar un cop més nocions com “multiculturalisme”, sinó a provar d’aportar més vocabulari a allò que esdevingut la llengua franca dominant –la neollengua com a nova vulgata–, tenint-hi en compte l’assumpció que n’han fet, també, “activistes” (?), militants i sindicalistes formalment d’“esquerres” –en molts casos, professionals de curta, mitjana o llarga durada–, que han col·laborat a fer-la present en medis polítics els quals, d’entrada, solem concebre si fa no fa a l’antípoda ideològica de les seves fonts. Per il·lustrar-ho, permeteu-me reproduir el que fa uns anys un escrivia a l’etnografia Rambla del Raval de Barcelona:

Un repaso ejemplarizador de las adjetivaciones dominantes utilizadas por políticos profesionales, funcionarios municipales, periodistas y tertulianos diversos aplicados al Raval en general y a la Rambla del Raval en particular durante los últimos años comprendería términos como activar, airear, coser, curar, despegar, dinamizar, esponjar, extirpar, higienizar, limpiar, operar, oxigenar, sanear, suturar, reactivar, regenerar, renacer, resucitar, revitalizar, revivir... La Rambla del Raval aparecería, entonces, como desahogo o bálsamo ante lo adormecido, degradado, con fama de marginal, conflictivo, hacinado, lúgubre, oscuro, renegrido, residual, sórdido, etc.

 Perquè, en efecte, som davant de l’ús continu d’una allau de mots com ara “regeneració” o “espai públic” –dins el camp de les polítiques urbanístiques, per justificar la intervenció pública o privada en entorns urbans que es consideren agònics, de la mateixa manera que els “carrers” i les “places”, amb l’heterogeneïtat de dinàmiques socials (i conflictives) que els són inherents, s’expulsen del llenguatge a fi de ser substituïts per una noció idíl·lica i harmonitzadora de quelcom que, dins la societat capitalista, no ha existit mai: l’espai públic–; “classe mitjana”, “societat civil” o “ciutadania” –els quals han esborrat completament del mapa les nocions “classe treballadora” o “poble” (referit a la majoria social popular subalterna), i la concepció de la societat com l’espai en què es dóna la lluita de classes–; “mediació” –per ocultar que sols els poders establerts exerceixen la facultat de conferir potestats mediadores a qualsevol figura social... mentre respongui als interessos dels opressors–; “civisme” i “urbanitat” –per evitar utilitzar “submissió”, “obediència” o “lògica burgesa de les actituds i les conductes socials–; “sostenibilitat” i “nova política” –molt més amables i versàtils que “capitalisme d’esquerres” o “socialdemocràcia”–; “població” –per no dir “societat”–; “seguretat” –per reduir unes condicions materials de supervivència perpètuament precaritzades (alimentació, habitatge, salut, educació) als riscos generats per vells fenòmens associats sistemàticament als poders globals: les guerres i els atemptats de falsa bandera amb què ens atemoreixen d’una manera periòdica a fi de justificar l’estat seguritari i penal–; “opinió pública” i “comunitat internacional” –per no dir “govern”, “estat”, “la banca”, “Unió Europea”, “OTAN” o “Pentàgon”–; “persones (o famílies) en situació de vulnerabilitat” o “en risc d’exclusió” o “desafavorides” –per no dir senzillament “pobres” ni tampoc “classe social oprimida (o massacrada)”; “transparència” –sens dubte per higienitzar les relacions de poder desiguals que possibiliten l’explotació i el robatori estructural legal en què es constitueix la societat de classes capitalista–; o bé, de nou en l’esfera urbanística, “smart cities” o “sharing cities” –convertint les lògiques dictatorials del capital a escala urbana en un pressuposat “compartir” col·lectiu, “intel·ligent” i elegant absent de dimensions problemàtiques inherents a les desigualtats–.

dimecres, 30 de novembre del 2016

¡GRACIAS CUBA!

Article de la politòloga iraní Nazanín Armanian, experta en Relacions Internacionals, publicat al diari  Público
Aunque hoy la imagen de los hombres que llevan una tupida barba en Oriente Próximo representa a los afiliados de la extrema derecha religiosa, en las décadas de los 1960 y 1970, adornar la cara con un buen mostacho y barba con alguna prenda de color verde olivo, era exclusivo de los simpatizantes de la revolución cubana. La “moda” que facilitaba el trabajo de la policía política en los países dictatoriales capitalistas. Los textos de Fidel Castro y el Che Guevara pasaban de mano en mano, impresos en papel de cebolla en la clandestinidad.
A miles de kilómetros de Cuba, y en un Oriente de escasos árboles, en los años 60 miles de jóvenes marxistas decidieron calcar el método de la guerra de guerrilla incluso en su forma rural y con los kalashnikov en el hombro, para derribar a las dictaduras como la de Irán, escondiéndose detrás de los matorrales de las aldeas del Mar Caspio. Muchos habían regresado de los campos de entrenamiento palestino en Jordania o en la República Democrática de Yemen, el primer país árabe dirigido por los marxistas (1967-1990). Fue el libro de Lenin sobre el voluntarismo —La enfermedad infantil del izquierdismo—, el que puso algo de cordura a un desatado entusiasmo que ignoraba el “análisis concreto de la situación concreta” y quería convertir su país en la cuba de Oriente Próximo.
Así nacieron los “fedayines” «quienes entregan su vida por la causa» del Frente Popular para la Liberación de Palestina (FPLP) y los de la Organización de Fedayines del Pueblo de Irán, éstos últimos, negándose a seguir los métodos “clásicos” de instalar el socialismo —organizar a los trabajadores—, para derrocar al déspota.
Cuba estaba presente en todas las luchas anticoloniales y antiimperialistas de la región: desde Libia, Argelia y Egipto hasta Irak, Irán, Siria, Palestina, Yemen, y no sólo entrenando guerrilleros (como a los del movimiento comunista de Dhofar en su lucha contra el sultanato de Omán) sino también con el envío de los mejores hijos de su socialismo: los médicos. Aun hoy, cientos de ellas y ellos trabajan en las zonas más deprimidas de Argelia, Etiopía y Angola.

En el turbulento año 1959, el Che, como enviado de Cuba, visitó Gaza -entonces bajo la dirección de las fuerzas progresistas-, y apoyó a Jamal Abdel Nasser en su batalla contra Israel y las amenazas EEUU y Gran Bretaña.
Desde entonces ha llovido mucho, y la política exterior de Cuba ha tenido sus aciertos y sus errores. Llegó a tachar las Primaveras Árabes como levantamientos fabricados por EEUU, cuando Washington mandaba a Arabia Saudí a aplastar la de Bahréin o de Yemen, o que un Obama sorprendido por la “Revolución de Tahir” tuvo que cambiar de postura tres veces en 18 días hasta poder abortarla definitivamente. Diferentes son los casos de complot contra Libia y Siria, sin duda conspiración de las potencias occidentales y regionales para acabar con aquellos estados.
La Habana ha tenido dificultad en elaborar una visión real de las complejas relaciones internaciones tras el fin de la Guerra Fría, que generó el fenómeno de las “dictaduras capitalistas independientes” de EEUU. Las élites corruptas y déspotas de pequeñas potencias que gobiernan con la mano de hierro a millones de personas, tienen su agenda propia para ampliar su zona de influencia. Que choquen con los regímenes europeos y EEUU no les convierte en “anti imperialista” o progresista, ni los beneficios que consiguen mejora la situación de sus pueblos. El enfoque “Norte – Sur” de análisis, aunque en los años del colonialismo tampoco era muy acertado, hoy es una trampa que oculta la lucha de clases en el seno de cada nación y encubre la co-responsabilidad de los regímenes locales “desafiantes” con EEUU en el sufrimiento y la explotación de las personas.
El futuro de Cuba es tan incierto como el de todos los países del planeta. La única verdad es que su modelo social, a pesar de todas sus carencias, ha conseguido devolver la dignidad al concepto de “ciudadano”, donde todos tienen derecho a pan, a techo, a salud y educación. Es el país del “tercer mundo” que desconoce “la malnutrición infantil”. En Nueva York, ciudad de 8,5 millones de habitantes, la mitad de los niños pasan hambre, y hay 60.410 personas “homeless”. En el ranking del Índice de Desarrollo Humano, Cuba, sin grandes recursos y bajo el embargo económico durante décadas, ocupa el puesto 67 entre 188 naciones, por encima de Sudáfrica, Irán o Turquía. Sólo el socialismo consigue que un huracán como Matthew, que arrancó la vida de cerca de 800 personas en Haiti, y 20 en EEUU, se marchase con manos vacías de Cuba.
Sería contrario a las enseñanzas del viejo guerrillero y las mismas lecciones del socialismo crear un culto a la personalidad del gran líder de la revolución cubana. Fidel y su equipo, junto con millones de cubanos han hecho que diminuto país de elevados valores humanos hayan conseguido un impacto tan amplio y profundo en todo el planeta, mostrando que un mundo mejor es posible. Gracias Cuba.

dimarts, 15 de novembre del 2016

No es tan así 2.1: natalismo

Podscat sobre las falsedades y prejuicios promulgados por lo que podríamos denominar la ideología del natalismo, a cargo de Sol Minoldo, investigadora especializada en políticas públicas, protección social, envejecimiento, seguridad social, estudios de equidad social y enfoque de derechos. Doctora en Ciencias Sociales por la Universidad de Buenos Aires (UBA) y Lic. en Sociología por la Universidad de La Plata (UNLP). Actualmente se desempeña como investigadora Asistente de Conicet en el Centro de Estudios sobre Cultura y Sociedad (CIECS) en Córdoba, Argentina. 
Texto extraído de su página en ResearchGate y post escuchado en la web del demógrafo Julio Pérez Díaz


diumenge, 30 d’octubre del 2016

¿Qué es la cultura?

El término cultura, tal como lo entendemos en la actualidad, surgió a finales del siglo XVIII en Alemania, pero fue en la época de Bismark donde adquirió la dimensión política con la que ha llegado hasta nuestros días. Entre 1862 y 1870, el canciller lleva a cabo el proceso de unificación de los antiguos estados alemanes y pone en marcha la Kulturkampf (lucha por la cultura) con la que dota de contenido ideológico a sus objetivos imperialistas. 

Tal como explica el filósofo Gustavo Bueno en  "El reino de la Cultura y el reino de la Gracia", tradicionalmente, la idea de cultura era un concepto sincategoremático, necesitaba de otros términos para adquirir significado, no tenía sentido por sí solo, como es el caso, entre otros, del sustantivo agri-cultura; el término hacía referencia a la adquisición de hábitos, buenos o malos, aprendidos por personas primitivas, salvajes e incluso animales, considerada, dicha adquisición,  en términos  individuales y nunca como heredados, sino aprendidos. Es a partir de su concepción moderna que el sujeto de la cultura deja de ser el individuo y pasa a ser el Pueblo.  Ahora, la cultura elevará al ser humano por encima de su condición animal y natural y, con el tiempo, “a la cultura de cada pueblo se le conferirá, casi siempre, el valor de ser la substancia espiritual misma de ese pueblo, el fundamento de su identidad irreductible y su razón de ser”. La cultura, en términos políticos y sociales, lo justificará todo. 

La politóloga iraní Nazanín Armanian, en el seminario impartido en la Librería Pròleg de Barcelona el pasado 12 de octubre, señalaba el gran error que había supuesto para los países de Oriente la exportación que ha hecho Occidente de su idea “una cultura (una nación)=un estado”, debido a la gran variedad de culturas que se sienten parte del Estado en el cual conviven y, a su vez, el hecho de ser insuficiente para articular un estado, o identificarse como parte de una nación, compartir un substrato cultural común, especialmente cuando los individuos que forman parte de él se hayan dispersos  por diferentes países, como es el caso del llamado Pueblo Kurdo que, según la especialista en Relaciones Internacionales, dista mucho de formar una unidad nacional.      

Así mismo, la teórica política Hannah Arendt afirmaba que los países europeos no comprendían el hecho de que Estados Unidos fuera un Estado y no una Nación, ya que no se había configurado como tal basándose en una unidad étnica y cultural, como sí ocurre en el caso de las naciones-estado. Así, cualquier persona que jurara su Constitución era considerada ciudadana americana, aunque su “cultura” (sea lo que sea lo que entendemos por cultura) fuera completamente distinta -e incluso pudiera entrar en conflicto con otras- a la de las demás personas igualmente consideradas ciudadanas americanas. Otra cuestión es en lo que, finalmente, este Estado se ha convertido; ya sabemos que los caminos, objetivos y necesidades que llevan a la formación de un Estado son inescrutables. 

Volviendo al filósofo anteriormente mencionado, y de acuerdo con él, la idea de cultura no aparece en los ideales de la Revolución Francesa, que siguen presentes en nuestros días. Según Gustavo B., la idea de Libertad se sigue manteniendo en un primer puesto aunque, tampoco, nadie sepa my bien qué es; la Fraternidad se ha transformado en Solidaridad y la Igualdad ha ido perdiendo puestos desplazada por la Cultura que, en su ascenso, es posible que acabe asimilando el concepto Libertad y usurpando su lugar. 

Como veremos en el vídeo que reproducimos a continuación en el que se recoge una conferencia del sociólogo Manuel Delgado sobre la Cultura, una cosa queda clara: nadie sabe definir qué es la Cultura, pero su prestigio, su valor, continua en alza y, aunque en ocasiones nos podamos referir a ella de manera peyorativa (cultura del pelotazo, cultura de las tarjetas black, etc.) en general hace referencia a algo digno que hay que conservar a toda costa (y a todo coste, no sólo económico), pero imposible de definir y, por tanto, ¿de comprender?. 


Actualmente, la actividad cultural parece haber dejado de relacionarse con los objetos y de ser un fenómeno del mundo, tal como definía la cultura Hannah Arendt. Más bien, es utilizada por el Estado -que previamente se ha apropiado de ella- como instrumento de uniformación de la ciudadanía, a la cual le dice, a través de sus órganos de administración, qué manifestaciones son consideradas Cultura -aunque no sepa muy bien qué es esto de la cultura- las regula, promueve y financia y, finalmente, las ofrece como un objeto elaborado listo para ser consumido, previo pago, durante el tiempo de “ocio”.

Artículo escrito por la administradora del blog


Fuente fotografia: http://www.ofrases.com/frase/8120